26 nov. L’escalada com a recurs pedagògic
És conegut per tots els pedagogs o si més no hauria de ser-ho: Jean Jacques Rousseau (1762). L’autor d’Emili,va ser el principal reivindicador en posicionar l’infant al centre de l’educació. (no obstant això, és cert que molt abans que Rousseau, Comeni ja ens parlava del paidocentrisme). Bé, més enllà de la idea del paidocentrisme que també és una idea compartida en les característiques de la pedagogia de l’aventura. Rousseau fou el impulsor principal del retorn a la natura.
En en la seva obra “Emili” comparteix la idea que la societat corromp a l’home, enmig d’una transició cap a una nova forma d’organització mundial com seria la revolució industrial.
Rousseau compartia a la seva obra la necessitat del fet que l’infant en les seves primeres etapes educatives es trobés en contacte total amb la natura. Ja que aquesta seria l’encarregada mitjançant la reflexió de l’infant de donar-li les respostes que es necessiten.
Aprenentatge experiencial
Deixant enrere l’etapa romàntica i entrats al segle XIX – XX. Apareix un concepte en el qual es basa la pedagogia de l’aventura i és el concepte de l’aprenentatge experiencial. John Dewey, fou dels principals autors que ens parlen de l’aprenentatge experiencial. Entenent aquest tipus d’aprenentatge com en el que s’aprèn mitjançant l’experiència i reflexionant envers allò que s’ha viscut.
És el principal promotor de l’escola activa que té en compte una educació integral. Donant especial rellevància a la part moral i en contra del predomini intel·lectual com en l’escola tradicional. També fent èmfasi a la necessitat del contacte amb el medi i la descoberta de l’entorn. Aquests son dos aspectes que fomentem des d’Enfila’t utilitzant l’escalada com a recurs pedagògic.
Montessori, Decroly inclòs Neill amb l’escola Sumerhill, són autors atemporals que segueixen tenint molta influència en la pedagogia actual. Tots recolzen la idea d’una educació basada en els interessos de l’infant i en contacte amb el medi.
La pedagogia de l’aventura com esmenta Caballero: “té per finalitat el desenvolupament integral de la persona a través d’activitats físiques en el medi natural, contribuir en el procés d’humanització. Ja que es persegueix educar en i a través de les activitats físiques en el medi natural i les activitats de repte/aventura”.
L’escalada com a recurs pedagògic
Així doncs, utilitzant l’escalada com a recurs pedagògic seguim una línia basada en l‘aprenentatge experiencial, per interessos i englobat dins de la pedagogia de l’aventura. Segons Parra (2009) “Les activitats en la naturalesa no són bones ni dolentes per si soles, sinó que depenen dels objectius que es persegueixin”. Per aquest motiu, és necessari tenir en compte quin tipus d’acompanyament educatiu oferim. Sobretot quan tractem de treballar aspectes relacionats amb la competència emocional.
Les AFAN
Són molts els autors que ens reafirmen la idea del potencial educatiu inherent a les activitats en el medi natural. Alguns d’ells són: Funollet, Olivera, Parra, Santos i Martínez, entre d’altres. Especialment pel que fa a especialistes en AFAN com a referent teòric destaquem a Miranda, Olivera i Mora (1994). Gràcies a les bases conceptuals d’aquests especialistes. (entre altres aportacions i reinterpretacions com la de Caballero.P) Extreiem que:
Les AFAN es desenvolupen en el medi natura. En un context desconegut per les persones que hi participen i amb canvis constants. Quelcom que permet rebre una abundància d’estímuls. El fet de trobar- se en aquest context natural, aquestes activitats ofereixen la possibilitat de viure el medi i experimentar- lo. I així després valorar-lo i ser més respectuosos amb ell.
Les activitats amb aquesta connotació d’aventura sempre tenen un factor de risc present. Un risc objectiu que està inherent en la pràctica de l’activitat. I un risc subjectiu que depèn de la percepció i sensació de la persona que realitza l’activitat. Quelcom que es pot gestionar mitjançant la realitat del risc objectiu. El qual sempre s’ha de procurar minimitzar al màxim per poder fer un acompanyament d’aquesta visió subjectiva.
Aquest tipus d’activitats també solen provocar una gran motivació intrínseca de les persones. Promoguda per la incertesa de la situació d’aventura i les sensacions que això comporta. Són activitats vivencials que si s’acompanyen adequadament poden oferir un avantatge especial pel desenvolupament personal i social.
Gràcies a la participació i la implicació de tots els aspectes a escala cognitiva, social i emocional es generen sensacions i emocions que després requereixen aprendre a gestionar-les. Per tant, s’assegura un aprenentatge emocional. També un desenvolupament d’habilitats socials a l’afrontar l’aparició de situacions conflictives.
CAPACITATS I HABILITATS PERSONALS
Autonomía, presa de decisions i establiment d’objectius.
Autoestima, autoafirmació, autoavaluació.
Participació i esforç
Responsabilitat
Gestió de les emocions
Hàbits saludables
Capacitats físiques
Habilitats tècniques
CAPACITATS I HABILITATS SOCIALS
Respecte cap als altres
Empatia
Comunicació
Assertivitat
Cooperació, donar i sol·licitar ajuda
Confiança en els altres
Resolució de conflictes
Respecte cap el medi ambient
Caballero,P. EmásF, Revista Digital de Educación Física. Pag. 99-114,Año 4, Num. 19 (noviembre-diciembre de 2012) http://emasf.webcindario.com ISSN: 1989-8304 Depósito Legal: J 864-2009
El naixement de l’escalada sorgeix en la segona meitat del segle XIX. Anteriorment l’escalada era vista com a quelcom perillós i imprudent. Amb el pas del temps, la seva pràctica s’ha estès notablement i el material que s’utilitza s’ha modernitzat. Aquest ha evolucionat aportant majors sistemes de seguretat i conseqüentment, menys riscos en la seva pràctica. Existeix una varietat de documentació a escala bibliogràfica i en portals telemàtics on els objectes que els tracten són l’educació i l’escalada:
L’ensenyament de la pràctica de l’escalada.
El 1998, en el volum 2 de Educación física e deporte no século XXI, titulat: Congrés Internacional d’Intervenció en Conductes Motrius i Significatives. Gabriel Portí i de Ballabriga proposa una línia de treball per l’ensenyament de la pràctica de l’escalada. Tenint en compte la gran evolució que estava tenint en aquells moments l’escalada i la llarga trajectòria de tradició excursionista que tenia Catalunya.
Així doncs, la proposta tracta de tenir en compte tres factors en l’ensenyança i donar alternatives als dos models d’aprenentatge protagonistes del moment: l’autoaprenentatge i la imitació. Dos models que en l’actualitat segueixen essent els models principals en el procés d’adquisició de coneixements de la majoria d’escaladors. Doncs, la proposta de Portí respecte a les consideracions en el procés d’ensenyament de l’escalada es basa en tres grans factors:
“Desconeixement de la tècnica de seguretat:
L’escalada es diferencia dels esports tradicionals per l’element de risc. Per tant en primer lloc el més important és donar a conèixer les tècniques de seguretat que permeten realitzar la pràctica.
Pedagogia del risc:
Entenem per pedagogia del risc el fet de plantejar exercicis on els infants tinguin una percepció del risc elevada i la de l’educador nul·la. Creant així noves sensacions i emocions, situacions en les quals els participants hagin de prendre el control i ser capaços de mantenir una actitud predisposada a l’equilibri emocional.
Desconeixement motriu:
El moviment per ascendir requereix una bona base motora. Així doncs la formació ha de ser enfocada al descobriment d’aquest moviment, en el que el participant pugui equivocar-se o encertar. Ampliant així el coneixement del seu propi cos i de les seves possibilitats, ampliant així la seva intel·ligència motora”.
